Blog

Des del nord

Article de Joan Nogué, Director de l’Observatori del Paisatge de Catalunya i catedràtic de Geografia Humana de la Universitat de Girona

 

Sóc un home del nord de Catalunya, del nord-est, més exactament. Vaig créixer envoltat de verd i de pluja, de roures i faigs, en una terra on les fonts mai deixaven de brollar i els conreus de secà eren desconeguts, per absents i llunyans. El meu diàleg amb el paisatge va començar als Hostalets de Bas, un poblet de la Vall de Bas al bell mig de la Garrotxa humida. A Can Llonga, la casa pairal, hi vaig viure fins als vuit anys de forma permanent i, de manera més esporàdica, fins als quinze. I dels quinze als divuit anys els meus referents paisatgístics no varen variar massa, puix que no em vaig moure d’Olot, la capital comarcal. Imatges plenes de verdor de les muntanyes del Puigsacalm i dels cingles de Falgars se’m barregen encara ara amb el so de la pluja i dels trons i amb l’olor de la terra humida, molla. Vinc del verd i de l’aigua. Em pregunto sovint fins a quin punt estem influenciats pels paisatges de la nostra memòria personal, pels records de la nostra història particular. Quin és el pes dels paisatges del passat, del nostre passat personal, en la percepció del present? Els records de la infància, els llocs on vàrem viure de petits, les seves olors, el seu tacte, la seva llum…, com ens influeixen al llarg de la vida? Perquè, si alguna cosa és evident, és que aquests llocs no ens abandonen mai: segueixen allí, en l’inconscient, i hi pensem, hi somniem, hi tornem. Els records del passat se’ns acumulen en una mena d’estratificació de llocs, reals o onírics, en els quals localitzem i situem vivències i sensacions.

En els anys posteriors a aquesta primera joventut garrotxina, la passió viatgera que patim –i gaudim- els geògrafs em va portar a moure’m amunt i avall, dintre i fora de Catalunya; el viatge em va confrontar, ras i curt, amb paisatges molt diferents als de la meva infantesa, com els de la Catalunya més autènticament mediterrània, més seca, més eixuta, més groguenca, més ocrosa, més trencada, menys dolça, aparentment, que aquella de la qual jo procedia. El contrast amb aquest racó del país, amb el Priorat, va ser dur, ho admeto. Ni la llum, ni l’atmosfera, ni els colors, ni les olors,…res no s’assemblava al paisatge que jo havia viscut de petit i que he descrit més amunt. No hi identificava els meus referents paisatgístics i, per això mateix, em sentia orfe, desorientat, desplaçat. El meu primer contacte amb el Priorat, ara ja fa un bon piló d’anys, no va ser fàcil, però no em va deixar indiferent: em va colpir, em va afectar, va deixar petja.

S’inicià llavors una llarga fase de seducció mútua, lenta, pacient, subtil, com han de ser totes les seduccions, i en especial aquelles que porten a l’enamorament. S’incrementaren les escapades i les mirades, algunes fugisseres i d’altres més duradores, en diferents moments de l’any i al llarg de diversos anys, fins que la seducció esdevingué atracció. No em fa res de confessar que, avui, estic absolutament captivat pel Priorat i pel seu paisatge civilitzat i culte: un paisatge pensat per caminar-hi, fet a la mesura humana i sempre amb un punt de civilitat, d’història acumulada, perquè respon a una mil·lenària interacció entre la natura i la cultura; un paisatge més divers del que sembla d’entrada, ple de matisos, de colors i amb una llum extraordinària. Em sento, en efecte, captivat pel paisatge del Priorat i, sobretot, atret per la gent que l’ha afaiçonat al llarg de la història i, també, per la que avui en vol conservar la seva màgia. Hi ha, al Priorat, ments clarividents i sensibles que han entès que el futur d’aquest territori passa per conservar-ne el sentit del lloc i que la millora de la qualitat de vida i del benestar individual i col·lectiu depèn, precisament, de la pervivència del particular genius loci d’aquest indret. Veig, en el Priorat, un excel·lent laboratori d’experimentació de noves propostes de desenvolupament local sostenible i de pràctiques pròpies de la nova cultura del territori que, si reïxen, convertiran la comarca en un referent internacional. Si les coses es fan bé, no serà només la qualitat del seus vins i olis el que el farà envejable, sinó la pervivència de la seva màgia i la singularitat del seu paisatge.

Al Priorat costa d’entrar-hi, però encara més de sortir-ne. La Garrotxa em va parir; del Priorat me n’he enamorat.