El Priorat, entre Salou i Gruyère

Article de Miquel Puig.
Publicat al diari Ara (26.10.2013)

 

Esmorzo a Falset amb dos empresaris. El primer és un dels que més ha fet per potenciar un turisme de qualitat a la comarca, l’altre té una trajectòria política al darrere de la qual només n’hi queda la síndrome de l’abstinència.

Aquest argumenta que el Priorat és la comarca amb la renda per càpita més baixa de Catalunya. Inevitablement, em vénen al cap dues iniciatives que, empeses per sengles grups d’entusiastes, estan a punt de cristal·litzar i que pretenen protegir el paisatge prioratí, un dels més ben conservats de Catalunya: la candidatura del paisatge del Priorat com a Patrimoni de la Unesco i la carta del paisatge, un conjunt de recomanacions de compliment voluntari pels municipis. Em pregunto si el Priorat es pot permetre el luxe de salvaguardar la seva bellesa natural; si no seria millor sacrificar-la per crear llocs de treball, com ha fet Salou, tan proper. Els entusiastes promotors d’ambdues iniciatives tenen en ment un model turístic molt diferent, per exemple el de Gruyère, una comarca suïssa que combina les activitats econòmiques tradicionals (allà la ramaderia i el formatge, aquí la vinya i el vi) amb la preservació del seu paisatge tradicional.

Arribat a casa, contrasto xifres. En realitat, la renda per càpita del Priorat no és ni de lluny la més baixa de Catalunya (que fàcil és confondre el PIB amb la “renda disponible”!). Era a la cua, efectivament, però en el que va de segle ha passat d’estar deu punts per sota de la mitjana catalana a estar-ne cinc per sobre. El més remarcable és que aquest salt ha tingut lloc mentre la població creixia vigorosament: ho ha fet en un 8,4%. Com arreu, el creixement de la població ha estat determinat per la immigració estrangera, però mentre que la proporció d’estrangers en el conjunt català ha escalat fins al 18%, al Priorat només ho ha fet fins al 12,5%. Pel que fa a l’atur, se situa quatre punts per sota de la mitjana catalana. Fa una vintena d’anys, el Priorat semblava condemnat a viure dels jubilats, ja que la seva principal font d’ingressos eren les seves pensions. Això ha canviat perquè, tot i que el pes de les prestacions socials encara és el 19,9% de la renda, ha caigut tres punts i ja no està tan allunyat de la mitjana catalana, on representa un 18,1%.

En definitiva, en el que va de segle, no sols el Priorat ha evolucionat més favorablement que el conjunt català, sinó que en més d’un indicador la seva situació és superior.

Per què? La resposta és clara: perquè mentre el conjunt català s’emborratxava de construcció, el Priorat progressava lentament a base d’un turisme selectiu i de potenciar la qualitat i la comercialització del vi i de l’oli.

Proporcionalment, s’hi han creat menys llocs de treball, però que han resultat més sòlids. Mentre la població prioratina augmentava en aquell 8,4%, la catalana ho feia en un increïble 19%, un creixement que pairem amb una enorme dificultat.

Òbviament, el Priorat podria caure en el mateix error. Només caldria que es posés de moda com a destí turístic i que les autoritats permetessin, com han fet arreu, que l’activitat constructora es desboqués. La població creixeria més ràpidament, igual que la magnitud dels problemes.

En definitiva, la preservació del paisatge no és un luxe que no sabem si el Priorat es pot o no permetre, sinó la garantia de la seva prosperitat futura.

Ara bé, és molt inquietant que observadors locals documentats estiguin tan desorientats sobre la situació econòmica de la comarca, perquè la ignorància és el principal obstacle a la prosperitat. Mentre els locals pensin que cal solucionar el problema de la pobresa prioratina, hi haurà el perill que arribin a la conclusió a què sempre arriben les autoritats catalanes: que la solució rau en la construcció; d’autopistes, de poliesportius, d’habitatges o de places hoteleres, és a dir, sacrificar el paisatge per crear ocupació temporal. Extenses porcions del casc de Falset ja són, mercès a la laxitud del planejament, una illa de vulgaritat que repel·leix el turista amb un mínim de sensibilitat. Per això cal desitjar un èxit ràpid i contundent als promotors de la candidatura a la Unesco i de la “carta del paisatge”.

Una reflexió final. Que l’evolució econòmica del Priorat hagi estat en els darrers anys millor que la del conjunt català té molta lògica perquè, dins les seves modestes possibilitats, ha avançat en direcció al model suís: fent millor el que sempre havia fet i atraient turisme selectiu. Els catalans hauríem de ser conscients que si volem la prosperitat dels suïssos no hi arribarem mai fent exactament el contrari que fan ells. Turisme sí, però protegint el paisatge.