Geografies vivibles

La terra on no es pot viure no sabem si és una terra o si segueix sent de la Terra. I el planeta cada cop s’acosta més a una terra d’on la vida fuig. La Terra es va fent marciana i els humans somniem amb fugir a Mart. Abans que aquest sigui l’únic somni possible i el camí impossible per a molts, ens cal aprendre a destriar el vivible de l’invivible, localitzar terres i territoris que ens acullin i ens ofereixin llocs. Localitzar: diuen que ho fan els GPS, dispositius de les localitzacions infinites, però dels llocs només en saben les nostres passes, el cos quan dorm, la taula parada, les escoles plenes de veus, la roba estesa, els camps ben treballats.

Quan els llocs s’acompassen, quan la gent que hi passa hi pot tornar, quan la retina reté colors i el sentit de l’olfacte olors, els llocs fan paisatge. Pertànyer a un paisatge no és formar part d’una estampa de postal. Un paisatge és conjunt d’elements que mantenen una relació significativa… per algú. Els paisatges no són una suma de llocs: fan lloc, donen lloc, posen a lloc… “Sé de un lugar… para ti”, com cantaven els sevillans Triana. És igual que aquests elements siguin naturals o alts blocs de ciment, espais d’amples horitzons o estretes cantonades d’una ciutat anodina, rostres habituals o trets remots, maneres de parlar o maneres de callar. El que importa és la relació entre els elements i el seu significat. Ningú no sap on pot haver-hi un paisatge al qual algú pertany. Ningú no sap on comencen i on acaben els mons que ens acullen. Tots som, si volem, creadors de paisatges on fer-nos un lloc. Podem fer-hi vida clandestinament, obrir-los per compartir-los amb d’altres o deixar-los oberts als sentits que altres els puguin donar. Ningú no pertany de la mateixa manera a un mateix lloc.

Els paisatges no saben de lleis ni de banderes. Saben de la seva gent, de les plantes que hi creixen, de les bestioles qui hi passen, de les poblacions que hi migren, de conreus, de carreteres, de cellers ombrívols, de massa sol i de poca pluja. Els paisatges no pertanyen als senyors, ni als d’abans, amb els seus feus, ni als d’ara, amb les seves accions. Pertanyen a les infàncies, als records, als projectes de vida i de futur, a les olors oblidades, a les idees a mig fer.

A Catalunya les geografies són estretes, els paisatges petits, els llocs escassos i encavalcats. On acaba un ja ha començat l’altre i el llindar de casa meva ja és el primer carrer del poble veí. L’amplitud ha d’estar a les ments i a les paraules, als viatges d’ultramar. Mirar lluny és mirar amunt. L’horitzó si no és el mar és el cel. La terra es plega i es retorça per acollir-nos con un vell palmell de la mà. Cada solc, un lloc; cada plec, un paisatge; cada pell, un color i una olor. El Priorat és un d’aquests plecs de ressons infinits, un d’aquests solcs obert al cel, enretirat del mar, per no exposar-se massa. Cada poble juga a definir un turó, ajuda a ressaltar la seva timidesa. Un campanar, un senyal. Cada casa, un cau de frescor. Cada carretera, la possibilitat d’un comboi. I les vinyes, sempre, filadores que cusen la terra revolt a revolt.

Fa més d’una dècada que travesso Catalunya de dalt abaix i de mar a terra, destí Saragossa. I que, de tornada, reprenc el camí, cada setmana, de terra endins fins a la costa i de sud a nord. Veure canviar els paisatges a Alta Velocitat dóna una idea molt clara de la seva relació. Enlloc de viure’ls un a un, travessar-los un darrere l’altre dóna el sentit de la seva necessitat. Cada un demana el següent, cada unitat és incompleta si no deixa pas a la següent. De tantes vegades que faig el mateix camí, a vegades m’imagino un joc macabre, en què un déu o una intel·ligència artificial pogués esborrar, com si fossin caselles d’una taula, algun dels paisatges per on he de passar. Cada un dels tombants dels Monegros, la immensitat de la plana de Lleida, els verds foscos del sud de Tarragona, els camps tan ben posats, llom a llom, el mar al fons, la costa plena d’apartaments i de xalets, les fàbriques, les autopistes, les vinyes del Penedès, i així fins a entrar al ventre de Barcelona. Només que faltés una casella, el conjunt es desfaria com per art de màgia.

El Priorat és una casella d’aquest joc dinàmic, d’aquesta màgia viva dels llocs, els paisatges, la seva gent, els seus vents, els seus animals i les seves ànimes. Gairebé amagat, arraconat dels aparadors del món, convertit en etiqueta deslocalitzada a les ampolles de vi, segueix sent un vèrtex que sosté els nostres mons. Per això ha d’estar viu. Actiu. Imprevisible i estable. Dinàmic i tranquil. Exposat als nous temps i segur de seguir-hi sent.

Tot constructor sap que la pedra més petita pot sostenir la casa. També ho saben els nens que fan cabanes al bosc o parets de pedra a la platja. Les pedres petites no són prescindibles. I les pedres grosses, per elles mateixes, no serveixen ni de fonaments ni de llindars. Només pesen i aixafen. Recórrer el món és imaginar quina és cada una de les petites pedres que el sostenen. Pensar-lo, el món, com ens correspon fer als filòsofs, també és buscar les petites pedres que, com al petit Polzet, ens indiquen a la nit el camí de casa. Deixem que les pistes segueixen indicant-nos les dreceres, que  brillin com indicis de futur, i que els paisatges com el del Priorat il·luminin, acollidors i insolents alhora, aquesta nit que s’abat sobre la terra.

Marina Garcés
Filòsofa i assagista.
Professora titular de filosofia a la Universitat de Saragossa