“L’estudi del camins ens permet conèixer la relació de l’home amb el medi i el seu resultat, com hem fet al Priorat”

Jacinto Bonales Jacinto Bonales és doctor en història de la Universitat de Lleida (UdL). És autor del capítol Paisatge històric, societat i economia al Priorat: una aportació metodològica. El capítol forma part de l’estudi de Caracterització històrica del paisatge de Priorat-Montsant-Siurana, un treball coordinat per l’Observatori del Paisatge i previ a per a la preparació del Dossier de Candidatura. Amb Jacinto Bonales conversem sobre la xarxa de camins del Priorat, el seu origen, la seva evolució històrica i la seva importància en la confecció del paisatge.

 

Vostè ha dut a terme un exhaustiu estudi dels camins del Priorat, del seu entramat viari. Expliqui’ns en què ha consistit?

El nostre primer objectiu era reconstruir la xarxa de camins tradicionals, és a dir, aquelles vies utilitzades quan encara no estava en ús el transport mecanitzat a motor. L’anàlisi d’aquest entramat podia obrir noves vies per comprendre les característiques del paisatge de la comarca pel que fa a l’acció de l’home sobre el medi, i el que és més interessant, ens podia atansar a conèixer els “ritmes” d’aquesta interacció.

 

No sembla senzill.

Efectivament, més enllà d’un simple anàlisi espacial hem pogut copsar l’empremta de les comunitats humanes durant els diferents grans períodes històrics a través, precisament, dels camins. La tasca ha estat complexa, ja que no hi ha documents escrits que ens parlin de tots i cadascun dels camins de la comarca; és per això que ha calgut partir de les fotografies aèries de les dècades de 1940 i 1950 per reconstruir el traçat de les vies quan encara estaven en ús. Prenent aquestes vies com a base, hem buscat informació a la documentació històrica i arqueològica, i hem localitzat sobre el paisatge els “models” de parcel·lari dels períodes romà, islàmic i feudal. En resum, molta feina.

 

Quines són les principals conclusions que n’ha extret?

Els resultats de l’estudi han estat molt satisfactoris, tant pel que fa a la interpretació que ara podem fer del “paisatge històric” del Priorat, com per les tècniques i mètodes d’anàlisi que hem descobert. La comarca és un mosaic de paisatges mediterranis, és a dir, de resultats de relacions de les comunitats humanes amb el medi segons cada període històric. Depenent de les tècniques d’explotació dels recursos naturals, de les característiques del medi, i depenent també del model socioeconòmic de cada gran període, les comunitats han deixat una determinada empremta sobre el paisatge en forma d’estructura. La funcionalitat al llarg del temps d’aquesta estructura ha afavorit la seva conservació o bé la seva modificació.

 

Això és molt interessant.

Sí, ho és. El paisatge que avui en dia veiem a la nostra comarca és el resultat de la suma de totes aquestes accions (i també abandons). Marges, parcel·les, fins i tot límits administratius, en són el resultat, i evidentment també els camins. Cal pensar que mentre una estructura tingui un ús vàlid (és a dir, sigui funcional), aquesta es conservarà. Centrats en els camins, la primera i principal conclusió a la que hem arribat és que la xarxa viària “tradicional” ha tingut tendència a la seva conservació des de molt antic (des de finals del neolític), però ha patit alguns canvis transcendentals en forma de creació de nous camins en tres períodes històrics: durant l’època romana quan es colonitza i es crea tota una xarxa viària de curt, mitjà i llarg abast de forma ortogonal però aprofitant les estructures anteriors (consolidades durant tot un mil·lenni abans de la conquesta); en època islàmica, quan es teixeix un nou entramat sobreposat a l’anterior amb un caire clarament militar i característicament radial; i durant l’expansió de l’agricultura comercial entre finals del segle XVII i principis del XIX, quan calia arribar fins al darrer racó de cada terme, que formà i consolidà una xarxa viaria de curt abast amb una clara funcionalitat econòmica local.

 

Vostè ha estudiat altres indrets… Podem parlar de singularitats pròpies del Priorat?

És clar que podem parlar de singularitats! La principal singularitat que presenta la comarca, pel que fa a l’entramat viari, és la seva extraordinària alta densitat viària. Podríem dir que el Priorat és una comarca de camins! En l’estudi hem pogut copsar l’existència d’aquest “mosaic” de paisatges històrics també pel que fa als camins; en localitzem nou zones clarament diferenciades dins la mateixa comarca, amb tipus diferents d’entramat i també amb diversa densitat viària. Però potser el més interessant és que el tipus d’entramat i el nivell de densitat no es dóna en funció a les característiques físiques del medi, sinó que es produeix depenent de variables socials i històriques: aspectes com els drets de propietat (és a dir, l’accés a la terra), la densitat de població (o, el que és el mateix, la mida del terme de cada comunitat), el règim comunal (amb predomini o no d’àrees de reserva de pastures) o fins i tot la distància al riu Ebre (pel cas de la parcel·lació romana i el transport del vi) tenen un veritable pes en la formació de cada peça del mosaic. El medi físic té la seva incidència, especialment al cim del Montsant per la manca de terres susceptibles de ser conreades, però pel que fa a camins, la dificultat del terreny queda superada per la tècnica: el desdoblament de camins, uns rectes per anar caminant, i altres en ziga-zaga pel transport de les collites amb animals de càrrega. El millor exemple d’aquest fet és que la zona amb major densitat viària no és la més plana de la comarca sinó la formada pels municipis de Poboleda, Torroja de Priorat, Vilella Alta, Vilella Baixa i Gratallops, així com parcialment els de la Morera, el Lloar i Porrera.

 

Deia vostè abans que factors orogràfics, socioeconòmics i històrics, entre altres, han definit com ha estat i és la xarxa viària al Priorat?

Sí. Són molts els factors, i depenen de l’època històrica en que es creen o modifiquen aquests camins. En general podem parlar de la conjugació dels interessos i de les necessitats per part dels grups humans, però com és evident, ambdós varien segons l’època històrica. Si ens centrem en l’època anterior a la conquesta romana, podríem dir que els camins que es seguien eren els més curts, és a dir, la línia recta, entre zones d’hàbitat, punts d’aigua i àrees de cacera o de producció, ja sigui agropecuària primer, ja minera després. Aquestes línies més o menys rectes s’unien als passos “naturals”, que a la comarca queden perfectament documentats arqueològicament en configurar ja el que seran els grans eixos d’èpoques posteriors. Molt diferent és la construcció de vies en època romana: la colonització de la part plana de la comarca i l’explotació del territori per elaborar vi per l’exportació va deixar una empremta que encara es pot copsar avui en dia. Els conqueridors van parcel·lar el territori de forma regular i van crear tota una sèrie de camins ortogonals que dividien les parcel·les, al temps que aprofitaven les vies preexistents i donaven prioritat als camins que unien les nostres parcel·les amb els punts neuràlgics de la ribera de l’Ebre: vil·les i punts d’embarcament per repartir el vi per la Mediterrània. També serien diferents els interessos en època islàmica, quan el poblament va tornar a agrupar-se (ni que fos parcialment) creant alqueries que havien d’estar comunicades entre si (de forma radial) i amb els centres militars tant de la comarca (Siurana) com de l’exterior. A més de la nova xarxa de camins locals necessària per l’explotació del nou regadiu. Cada època presenta unes necessitats i uns interessos que intenten ser abastats de la forma més òptima. L’expansió de la vinya a finals d’època moderna va suposar l’explosió de nous camins, corriols i dreceres, petites vies improvisades que cobrien tot el terme per arribar fins a la darrera terrassa o a la més llunyana boïga; uns corriols que van haver de ser reforçats amb una gran inversió de treball quan havien d’arribar les mules o els ases per carregar la collita, i que en tractar-se de vinya van quedar perfectament consolidades per l’ús continu any rere any. Un veritable contrast: si en època romana els camins eren perfectament planificats, la modernitat s’escampà per la comarca amb camins que moltes vegades es van construir de forma espontània.

 

Ha canviat molt la xarxa viària del Priorat amb el pas dels segles?

Podríem dir que la xarxa de camins locals, dintre de cada terme, sí que ha variat, encara que no en profunditat. Hem d’entendre els camins com una entitat viva: subsisteixen si s’utilitzen. En abandonar-se durant generacions, l’erosió i la vegetació se’ls engoleix, però després d’una crisi demogràfica, quan el poblament torna a ressorgir i la pressió sobre els recursos augmenta, els camins es recuperen, amb variacions, a base de passar per ells o prop d’ells una i altra vegada. Cas ben diferent és la xarxa de camins de mitjà i llarg recorregut que pràcticament s’ha mantingut invariable durant tres mil·lennis, salvant, com és evident, els petits canvis provocats en haver de modificar el traçat per la major comoditat en el transport amb animals de càrrega. En tot cas, com ja hem esmentat abans, en època romana sí que es va produir una transformació important al introduir una xarxa viària ortogonal perfectament planificada en funció de la centuriació del territori. Aquesta es va sumar a la xarxa anterior, i d’aquesta es van “seleccionar” en base a l’ús els trams que s’han conservat fins l’actualitat.

 

Quin paper juga la xarxa de camins en l’estructuració i la lectura del paisatge?

Aquesta pregunta és la clau dels nostres estudis. La xarxa de camins és part del paisatge. Aturem-nos a pensar-hi una mica; entre les construccions de l’ésser humà al llarg de mil·lennis, quina és la que més es conserva, en quantitat i en qualitat? Almenys fins a mitjans del segle XX van ser els camins: béns públics sempre protegits pels propis vilatans que els necessitaven per anar pel seu terme, fins l’arribada del motor a combustió els camins han estat utilitzats, reparats i vigilats per tots els veïns de cada poble. Els camins, doncs, són l’estructura del paisatge construïda per l’home que més ha perdurat en el temps. El seu estudi ens permet conèixer la relació de l’home amb el medi i el seu resultat: la modificació del paisatge d’un territori al llarg del temps creant el mosaic que ens perdura fins l’actualitat.

 

Com veu la candidatura Priorat-Montsant-Siurana a Patrimoni de la UNESCO?

Si parlem de conservació del patrimoni, és del tot necessari obtenir eines per a aconseguir que la comarca no pateixi la destrucció que hem viscut en altres àrees. Els espais inclosos dins la candidatura han defugit en gran part els estralls de la modernització a ultrança, especialment les concentracions parcel·laries i els anivellaments de terra que en altres zones de muntanya mediterrània no tan sols han destruït el patrimoni cultural sinó que, a més, han encetat greus problemes erosius. Hem de recuperar i difondre la cultura de l’economia orgànica de comprensió i respecte al medi natural que ens proporciona els recursos, una cultura que durant generacions es va anar millorant per la suma d’experiències i de coneixements; i amb aquell esperit hem de superar-nos aportant els actuals coneixements científics i econòmics buscant l’equilibri entre creixement econòmic i conservació del medi i del patrimoni. La candidatura és una bona eina per assolir el difícil repte d’evitar la despoblació i mantenir el paisatge històric de la comarca al temps que trobar eines per al desenvolupament econòmic i social equilibrat.