Temps de guerra (1936-1939)

Durant la primavera de 1938 l’Exèrcit republicà es va assentar en diferents indrets del Priorat. Després de la desfeta del front d’Aragó, els soldats republicans van passar el riu Ebre i es van reagrupar a la comarca. Va ser aquí, al mig del paisatge espectacular del Priorat, on els soldats es van recuperar físicament i psicològicament, i on es va cuinar l’última gran ofensiva republicana: la Batalla de l’Ebre.

Entre la retirada d’Aragó i la Batalla de l’Ebre hi va haver un parèntesi d’uns quatre mesos. Va ser un període relativament llarg en una guerra. Els batallons republicans van instal·lar els campaments a les valls dels pobles del Priorat. Com és el cas de la XV Brigada, que va batejar el nou campament com a Chabola Valley (Vall de les Barraques).

La Vall és un barranc amagat, paral·lel a la carretera, que uneix les poblacions de Marçà i la Torre de Fontaubella. Es tracta d’una zona d’una gran bellesa natural, descrita per diversos brigadistes amb una prosa poètica poc habitual.

Edwin Rolfe recordava els homes descansant, recolzats en els troncs dels avellaners, «mirant amunt, cap a l’enorme turó boscat coronat d’una gran roca blanca, a manera de penya-segat sobre el cim del qual els núvols es trencaven i es precipitaven cada vespre com a les cascades del Niàgara. I, a la tarda, la cara de la roca es tornava de color rosa i brillava mentre el sol es ponia».

En les impressions de les narracions dels soldats que reflecteixen la tragèdia de la guerra, s’hi denota que els records d’aquells mesos de pau van ser per a ells molt agradables, tant pel paisatge com per les persones que hi vivien.

Els soldats espanyols i les brigades internacionals es preparaven per a la batalla fent instrucció militar i pràctiques de com passar l’Ebre. Però en el seu temps d’esbarjo es van anar apropant a la gent dels pobles.

L’arribada de l’Exèrcit republicà a aquestes contrades va ser un esdeveniment important als pobles. Tal com diu en Xavier Amorós, que en aquell moment vivia a Pradell: «Va fer cap al poble la XIII Brigada Internacional, una unitat composta per comunistes polonesos exiliats a França; un contingent de dos mil homes rossos i desorientats que van envair Pradell i tot el terme i que van produir als autòctons un trasbals i un desori gairebé indescriptibles.»

Una bona manera de mantenir bones relacions dels soldats amb els veïns, malgrat els obstacles lingüístics, era a través de la distribució de menjar i l’intercanvi de conserves per productes frescos. Teresa Pellejà, de Marçà, recorda: «Ma mare va agafar dues gallines i un conill. I, dalt del burro, hi vam anar plegades, i el brigadista ens va donar molt de menjar, arròs i sopa. Però per a mi, que era una nena, hi havia xocolata i un pot de llet condensada. ¡Imagina-t’ho! De llet condensada en aquella època, ¿qui en tenia? Jo estava molt contenta.»

Dels brigadistes se n’esperava que també ajudessin la gent dels pobles. A la revista The Volunteer for Liberty hi va aparèixer un article titulat «La Brigada ajuda al camp». Descriu com vint voluntaris van passar el dia esporgant vinyes amb un pagès local. L’article dóna una visió entusiasta d’un dia de feina dura, interromput per una capbussada a la bassa, un dinar compartit i una migdiada sota un avellaner quan feia més calor. Al final de la jornada, diu l’autor, Frank Antrim: «El pagès ens omple de paraules d’estima, agraïment i afecte. Espera veure’ns de nou i nosaltres estarem encantats de tornar-hi.»

Brigadistes internacionals ajudant en les feines del camp. ALBA

Brigadistes internacionals ajudant en les feines del camp. ALBA

Durant aquests mesos d’instrucció, els batallons van organitzar diverses festes per aixecar la moral de la tropa. En aquestes celebracions s’hi convidaven els veïns a participar-hi.

Les joves de les poblacions veïnes ballen amb els soldats de l’XI Brigada. AMA

Les joves de les poblacions veïnes ballen amb els soldats de l’XI Brigada. AMA

Les relacions d’amistat entre els brigadistes internacionals i les noies locals no eren fàcils d’establir. A part de les dificultats lingüístiques, hi havia moltes restriccions socials pel que feia al comportament de les noies solteres i els desconeguts. No obstant això, els brigadistes castellanoparlants hi tenien un clar avantatge. Un exemple és l’argentí Fernando Iaffa, que es dedicava a l’odontologia al mas de Magrinyà on va conèixer la Maria Teresa Sancho Giné veïna de Marçà mentre li curava un mal de queixal.

Però es va acabar la calma i la nova ofensiva va començar a primera hora del 25 de juliol de 1938, quan les tropes republicanes van creuar l’Ebre. Va ser el moment que a la comarca, per les seves característiques orogràfiques i per la proximitat al front, els serveis mèdics de l’Exèrcit de l’Ebre hi van instal·lar hospitals de sang (per exemple, a la cova de Santa Llúcia, a la Bisbal de Falset, o a l’edifici de la mina Lusa, al Molar) i trens hospital (als túnels dels Guiamets i de l’Argentera).

El gran allau de ferits que arribaven als hospitals va fer que les autoritats sanitàries demanessin als pobles propers persones voluntàries per ajudar. I, és clar, la gent va respondre a la crida tal com explica l’Elvira Giné, dels Guiamets, que recorda que totes les noies joves del poble hi van anar.

Després de dos mesos de forts combats, el 23 de setembre de 1938, la Societat de Nacions va recomanar que es repatriessin tots els combatents estrangers i el Govern republicà ho va acceptar. Mentre la batalla continuava, les Brigades Internacionals van retornar al Priorat i hi van esperar la repatriació. Abans d’anar-se’n, Robert Capa (considerat el millor fotògraf de guerra de tots els temps i el pare del fotoperiodisme bèl·lic modern) les va fotografiar durant la seva última desfilada militar.

Milton Wolff (centre), últim comandant del batalló Lincoln, amb Don Thayer (esquerra) i George Watt (dreta), durant la darrera desfilada militar dels brigadistes internacionals, a la carretera entre la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta, el 16 d’octubre de 1938. Robert Capa/Magnum

Milton Wolff (centre), últim comandant del batalló Lincoln, amb Don Thayer (esquerra) i George Watt (dreta), durant la darrera desfilada militar dels brigadistes internacionals, a la carretera entre la Torre de Fontaubella i Pradell de la Teixeta, el 16 d’octubre de 1938. Robert Capa/Magnum

Després de 115 dies, la batalla més llarga de la guerra va finalitzar. Al cap de poc més de 5 mesos, els nacionals van proclamar la victòria. La conseqüència va ser la mort de molts civils i militars, l’exili de més de mig milió de persones i una llarga dictadura que va durar gairebé quaranta anys.

Un cop es va restablir la democràcia, alguns brigadistes van retornar al Priorat. Recordaven aquest període del 38 com un moment de preparació de la batalla, però també com un temps de respir i tranquil·litat, d’organitzar festes i d’apropar-se a la gent dels pobles, per tal d’aprofitar fins a l’últim glop de vida.

Angela Jackson, doctora en Història
Albert Sabaté, llicenciat en Geografia i Història i president de l’associació No Jubilem la Memòria