La Carme Barberà, mestra jubilada de la Figuera, ens fa avinents les seues reflexions després dels mesos darrers viscuts a casa nostra…
Em sap greu explicar la situació el que hem viscut en aquest confinament en un petit poble, d’encara no 100 habitants, en aquesta part del país oblidada, fins i tot ignorada en molts casos i també ara, en el moment de la pandèmia i em sap greu perquè el nostre aïllament ha estat semblant a la nostra vida de cada dia.
Mentre a la televisió, a la ràdio, a través de les xarxes (quan podíem connectar) i a la premsa escrita escoltàvem i veiem esbatanats com els contagis augmentaven i morien moltes persones, iaios en molts casos, persones que són la memòria del que som, naltros vivíem, no pas sense temor ni angoixa, una vida tranquil·la semblant als hiverns del poble.
El silenci total al carrer, les hores ressonant al campanar, els aplaudiments solitaris de la nostra veïna Fàtima, a les vuit del vespre i, més tard, la música que la Reyes i el Sergi engegaven per animar els petits del carrer, ens recordaven que alguna cosa no acabava d’anar…la feina aturada de la nostra filla, com tants d’altres, la incertesa, el no saber què passaria l’endemà…
Les notícies de la família i dels amics que viuen en indrets més poblats: persones fent cua per aconseguir un dinar, carrers buits…sentien sons que no havien escoltat mai (els moixons al matí, les pròpies passes quan anaven a llençar la brossa; la natura rebrotant en indrets plens de ciment…la ciutat canviava per moments i feia emergir el bo i el més cru de la realitat.
Van anar passant els primers dies d’aquella quietud estancada i, amb l’esclat d’aquesta primavera humida, ens vam atrevir a sortir pels camins, sempre buits, del nostre entorn proper… feia temps que no en gaudíem i… cada dia un trosset.. la natura ens guaria, ens feia oblidar el que havíem escoltat i ens regalava un moment viu. Cada passeig silenciós i amagat ens proporcionava una nova sorpresa. Les orquídies: l’abellera, la del mirall, les limodorums, les epipactics a dojo; la farigola florida, les magranilles, les roselles, els asfòdels, les estepes, les jonces, el senet de pobre, els lliris d’espasa i tantes altres…
Tot un recorregut botànic que semblava més esplèndid que altres anys… gens trepitjat, érem com els primers que passàvem per un camí que feia la seva.
Viure aquí, mig aïllats del món que no vols si no el busques, tot i ser una opció triada per voluntat pròpia, moltes vegades ens ha fet sentir, m’ha fet sentir, que tenia menys possibilitats de VIURE amb majúscules perquè no disposava del que gran part de la societat pseudourbana i urbana tenia. Però, un cop més ha afermat la nostra visió d’un món que és possible i que ens han pres venent-nos missatges de fum. El poble, els pobles són un lloc per a VIURE-HI i, aquest cop, amb força majúscules.
Durant molt de temps, decennis, ens han fet pensar i han transmès un missatge a les joves generacions que el poble era per als pagesos pobres, per a la gent que no tenia altres opcions de vida i així, anant fent i desfent, han creat una consciència d’emigració en busca del “dorado”. I, sense oblidar, les polítiques progressistes d’oblit i abandonament, deixant-nos, durant molt de temps, sense recursos ni serveis bàsics.
Doncs, ara, al cap d’un carrer sense sortida, de moment, hem vist i hem comprovat que la vida al món rural era possible sense els entrebancs i les dificultats que les urbs patien.
Tot i que hi vivim força població gran i, al llarg dels primers dies, sentíem el perill que s’instal·lés algun contagi i que amb uns serveis sanitaris propers minsos, i que l’haver de recórrer als hospitals o centres sanitaris de les grans ciutats produïa molta incertesa.
Aquí la vida ha seguit un ritme tranquil, els pagesos han pogut anar a la terra, al tros, a fer les tasques que tocaven. La botigueta del poble podia aportar-nos el que ens calia, bàsic i, fins i tot recursos farmacèutics en una farmaciola.
El veïnatge, saber que hi som i que ens podem ajudar, si cal, potser sense grans mostres de solidaritat de les que surten a la televisió, però comptant amb el que comparteix poble amb tu.
Doncs sí, ara hem comprovat, i potser moltes altres persones han intuït, que viure en territoris poc poblats, d’aquells que se’n fugia per falta d’oportunitats ha permès aquest “distanciament preventiu” d’una manera més natural i, viure, això sí, amb molta senzillesa la quotidianitat.
El món rural, la vida als pobles és possible. Només ens cal que aquestes connexions virtuals i físiques que proclamen hi siguin i ens permetin un contacte amb el que passa i amb un món laboral que potser caldrà plantejar de formes diferents.
Viure al poble no només ha de voler dir dedicar-se a la pagesia, que també, però cal oferir possibilitats perquè altres professionals joves i no puguin treballar-hi. Recuperar-ne i crear-ne de noves. Cal oferta formativa territorialitzada, adequada a les realitats i a les possibilitats del pròpia zona. Cal habitatge assequible i evidentment, calen els serveis bàsics com en tota comunitat humana.
Cal que ens ho creguem i s’ho creguin els que ens governen, defugint els discursos de ruralitat idíl·lica i proporcionant les condicions perquè el viure-hi cada dia sigui possible.
Aquesta pandèmia ens ressitua i potser ens fa veure que el model de les grans aglomeracions humanes no és el millor model.
Carme Barberà
Març-abril-maig 2020
