La Cuina del Paisatge ens dona l’oportunitat de regenerar la nostra cuina

Aquesta setmana han començat les II Jornades Gastronòmiques del Priorat 2026 | Cuina del Paisatge, una iniciativa que situa al centre del paisatge la cuina, teixint xarxa a tots els pobles del Priorat i valorant els productes que tenim aquí. Hem anat a preguntar a la Gemma Peyri, pionera del turisme rural a la comarca a Mas Ardèvol:

Jo crec que la CUINA DE PAISATGE ens dona una oportunitat molt gran per regenerar la nostra cuina i, sobretot, per tornar a donar valor a una manera de cuinar que forma part de la nostra identitat.

La cuina del Priorat ha estat durant molts anys una cuina de supervivència. Una cuina senzilla, feta amb el que hi havia i amb el que donava el territori, però que tenia una cosa que avui hauríem de valorar molt més: aprofitava absolutament tot el que hi havia.

El porc i el corder en són un exemple molt clar. Quan es matava un porc, se n’aprofitava tot, tot, tot. Cada part tenia la seva manera de cuinar-se, de conservar-se o de transformar-se. Amb el corder passava exactament el mateix. No es podia permetre llençar res, i d’aquesta necessitat en van sortir moltes elaboracions que avui formen part d’una memòria gastronòmica que, en molts casos, estem perdent.

També hi havia els productes que es podien conservar durant molt de temps: el bacallà, els ganyims, les arengades… Productes humils que formaven part de la vida quotidiana i que avui costa molt trobar a les nostres taules i encara més a les cartes dels restaurants.

En aquest punt, crec que és important fer un homenatge a la Minerva Pi i al seu llibre sobre la cuina del Priorat. És un llibre on hi trobem aquesta cuina senzilla, de poble, feta amb els recursos que hi havia, però d’una importància enorme com a patrimoni. Hi trobem receptes, però sobretot hi trobem memòria. Una memòria que ens hauria de servir per tornar a mirar la nostra cuina.

No es tracta de fer una cuina antiga ni de tornar a menjar exactament com menjaven els nostres avis. Es tracta de recuperar aquest coneixement i adaptar-lo al moment actual. De mirar què tenim, què hem heretat i què ens explica el nostre territori, i preguntar-nos què en podem fer avui.

I això també passa amb els postres. Per què no recuperar els bunyols, els diferents bunyols que formaven part de la cuina de poble? O un menjar blanc? Són elaboracions senzilles, que no requereixen grans complicacions tècniques ni ingredients impossibles de trobar. El que falta moltes vegades no és la possibilitat de fer-los. El que falta és la voluntat de recuperar-los.

I passa el mateix amb una cosa tan nostra i tan important com l’oli d’oliva. Hem de tornar a donar-li el protagonisme que ha tingut sempre a la nostra cuina. Cuinar amb oli d’oliva hauria de ser una cosa natural, una part de la nostra identitat gastronòmica. Tenim un producte extraordinari al territori i l’hem de reivindicar també a través de la cuina.

Avui, en una bona part de l’oferta gastronòmica, trobem una cuina que cada vegada s’assembla més a tot arreu. No dic que passi a tots els restaurants, ni que la cinquena gamma sigui dolenta o que no tingui la seva utilitat. Però sí que crec que hem de ser conscients que, si acabem fent tots el mateix, perdem una part de la nostra identitat.

Un plat que pots trobar en un restaurant de Barcelona i que després trobes igual aquí, al Priorat, no explica gairebé res del lloc on ets.

I jo crec que la gent que ve al Priorat no busca això. Busca conèixer el territori, el paisatge, el vi, els productes, les persones i també la nostra manera de menjar. Busca una experiència que no podria tenir exactament igual en un altre lloc.

I aquí crec que hi ha una cosa que encara no ens hem plantejat prou: fer una cuina autèntica del territori també pot ser molt més rendible econòmicament.

Perquè allò que no pots trobar en un altre lloc té un valor diferent. Si algú ve al Priorat i pot menjar un plat fet amb un producte del Priorat, amb una recepta o una manera de cuinar pròpia d’aquí, està vivint una experiència que no pot reproduir en un altre lloc.

Tenim productes molt singulars aquí mateix a la comarca. Tenim l’oli, tenim el vi, tenim la caça, tenim el corder, tenim el porc, tenim els productes de temporada i tenim tot un patrimoni culinari que ens diferencia.

No hauríem de tenir por de ser diferents.

I potser aquí és on la CUINA DE PAISATGE té més sentit: en recuperar aquesta diferència i convertir-la en una oportunitat. No per tornar al passat, sinó per construir una cuina de futur que tingui arrels.

I ara que som temps de verema, jo recuperaria fins i tot un plat tan senzill com el de l’arengada al foc amb raïm.

Un plat humil, de temporada, que parla del Priorat i d’una manera de menjar que gairebé hem deixat perdre. Una arengada feta al foc, acompanyada de raïm acabat de collir.

Potser no necessitem buscar tant lluny per trobar una cuina que ens representi.

Potser només cal tornar a mirar el què tenim aquí i la CUINA DEL PAISATGE ens dina aquesta oportunitat

Podeu trobar la informació i les activitats al voltant de la cuina del paisatge al instagram @cuinadelpaisatgedelpriorat i a la web www.turismepriorat.org