Article de Núria Rafel.
Doctora en Geografia i Història i professora de la Universitat de Lleida. Membre de l’equip de redacció del dossier de la candidatura a la UNESCO
Des del 2010 un equip de la Universitat de Lleida ha portat a terme un programa d’investigació arqueològica que ha comportat, entre altres accions, la realització d’onze campanyes d’excavació al poblat del Calvari (el Molar). Això ha permès tenir una visió molt més clara de com es vivia a la zona durant la protohistòria. Els resultats d’aquest projecte, sumats a la resta de coneixements sobre la part meridional de la comarca durant la prehistòria, han millorat en gran mesura la nostra visió general d’aquest període històric.
Entre el segle X i el IX ane (que correspon al que els arqueòlegs anomenem edat del bronze final) a la comarca es produeixen molts canvis que marquen una etapa molt diferent dels períodes anteriors de la prehistòria. Així com fins ara els seus habitants vivien en aldees disperses amb cabanes i utilitzaven també com a habitatge, magatzem i aixopluc abrics i coves naturals, en aquest moment veiem aparèixer veritables poblats protourbans, és a dir, pobles compactes la ubicació i construcció dels quals eren objecte d’una planificació prèvia que servia per determinar on es farien els carrers i com s’alinearien les cases. A més, els habitatges ja no són cabanes com fins aleshores sinó que ara es construeixen cases de planta rectangular amb un basament de pedra per aïllar-les millor de la humitat i amb la part superior dels murs de tovot i adossades les unes a les altres. És així com apareix al Baix Priorat un poblament concentrat en aquesta mena d’hàbitats i que, per primera vegada, s’articula territorialment. El poblat del Turó de l’Avenc del Primo (Bellmunt del Priorat), el més antic, tot i que també el més malmès, el del Puig Roig (el Masroig), excavat íntegrament per M. Genera, i el del Calvari (el Molar) en són els exemples significatius.
També el món dels morts manifesta els canvis que s’estan esdevenint. Fins al segle X ane el costum generalitzat era el d’inhumar els morts en cavitats col·lectives; és a dir, cada comunitat tenia una cavitat que constituïa una mena de mausoleu col·lectiu on s’anaven sepultant els cossos. Ara, en canvi, els morts són incinerats en una pira crematòria i després les seves restes es recullen i es dipositen dins una urna de ceràmica, l’ossera. Les osseres es porten a un cementiri a l’aire lliure on es colguen en un sot a terra. A mesura que aquest costum ritual va evolucionant, a més de l’ossera es dipositen a la tomba ofrenes, ja sigui d’aliments per al viatge al Més Enllà, ja sigui objectes d’ornament amb els quals el cadàver anava agençat (braçalets, collarets) o algun petit objecte utilitari (ganivets). El poblat del Calvari tenia la seva necròpolis o cementiri on Salvador Vilaseca pogué recuperar en els anys 30 del segle XX quasi dos-cents enterraments d’aquesta mena.
L’altre gran canvi fa referència als contactes culturals i les xarxes d’intercanvi, primer, i comercials, una mica més tard. L’Europa del bronze final es caracteritza pel que alguns han anomenat la primera gran civilització europea, anomenada cultura dels camps d’urnes. Es tracta d’una cultura centreeuropea d’una gran força expansiva, que influirà en molts territoris del continent, entre ells Catalunya. De fet, el ritual d’enterrament a què hem fet al·lusió més amunt està influenciat pel contacte amb aquesta cultura. A causa d’aquestes mateixes influènies apareix ara un tipus ceràmic nou, de colors foscos, acabat brillant i decoració de solcs acanalats que s’inspira en la moda europea del moment. Però el gran sotrac el representa la incorporació del Baix Priorat al mercat obert pels fenicis que des de les seves colònies al sud de la Península s’expandeixen comercialment cap a Catalunya, amb un marcat interès per les terres de l’Ebre. No ens ha d’estranyar, doncs, que totes aquestes novetats donessin com a resultat canvis importants en l’estructura d’aquestes comunitats locals que ara, per primer cop, forcen l’estructura productiva per a obtenir excedents i modifiquen el seu comportament en funció de la nova demanda existent.
De tot això és del que ens parla el poblat del Calvari. Es tracta d’un poble construït sobre una elevació suau, propera a terres agrícoles i a una deu d’aigua. Un gran mur longitudinal el recorre en bona part i funciona com a paret del darrera de sengles fileres de cases que es disposen a banda i banda. El conjunt està envoltat per una muralla doble. Les cases són en general bastant petites, com és usual en aquesta època, especialment a l’arc mediterrani, en el qual la casa no era un lloc per estar-s’hi sinó solament un indret per aixoplugar-se a la nit i en cas de mal temps i per a guardar els estris domèstics i portar a terme algunes de les tasques relacionades amb la preparació i servei del menjar. En algunes d’elles hem pogut documentar que tenien dos pisos, planta i altell. Hi ha una construcció, però, que s’aparta completament del que és norma en aquesta mena de poblats: es tracta d’una casa amb tres estances comunicades que suposa una edificació de planta complexa per l’època i de mesures molt més grans del que és usual. Tal vegada es podia tractar d’una casa comunal o bé de la residència d’un petit cabdill. L’agençament intern d’aquestes construccions és molt acurat: les parets estaven arrebossades amb argila i els sòls tenien paviments molt ben fets i resistents també d’argila, hi havia bancs per dormir i posar les coses, dipòsits per gra, molins de vaivé per moldre’l, llars. Com a elements excepcionals hem pogut documentar en dues cases portes decorades amb un relleu ovoide al llindar; estava fet també d’argila i sota s’hi enterraren fragments ceràmics, sens dubte amb un significat simbòlic que se’ns escapa. Per altra part, també hem pogut excavar les restes d’un forn, prop del qual aparegué el broquet de ceràmica d’una manxa, cosa que fa pensar que era un forn destinat a tasques relacionades amb la metal·lúrgia.
Els habitants del Calvari vivien de l’agricultura i la ramaderia, tot i que es documenta també la cacera (principalment cérvols i cabirols) com a activitat complementària. Els conreus bàsics eren els cereals, dels quals hem pogut documentar al Calvari l’ordi i el blat nu, però també es cultivaven els llegums (guixes i llenties) per la seva aportació proteínica i pel fet que l’alternança de conreus (cereal versus llegum) en un camp evitava l’empobriment del sòl.
No obstant això, tenen molta rellevància dues activitats complementàries: la mineria i el comerç. Amb l’arribada dels fenicis a Catalunya, el Calvari queda integrat en les rutes comercials i rep, sobre tot, vi, una beguda desconeguda fins aleshores per les poblacions catalanes. El vi arriba en uns recipients del tot nous pels habitants locals, les àmfores, que aquests, un cop consumit el seu contingut, reaprofitaven. A canvi, els fenicis rebien plom que vehiculaven cap a Tartessos, a Andalusia Occidental on s’estava beneficiant plata a gran escala a les mines de Río Tinto i Aznalcóllar. Per extraure la plata del mineral d’aquestes mines, les jarosites, necessitaven afegir plom durant el procés de reducció. I aquest plom l’obtenien d’altres conques mineres meridionals, però també del Priorat. Aquest nou escenari va causar canvis importants en l’estructura de la comunitat que habitava el Calvari. Ben aviat, varen abandonar l’explotació del coure per a substituir-la per la del plom. El coure necessari per a la manufactura dels objectes de bronze que utilitzaven l’obtenen ara a través d’aquestes xarxes que comercien amb coure de Linares (Jaén) i es dediquen intensivament a l’explotació de la galena amb l’única finalitat de comercialitzar-la. Per altra part, al menys des del segle VI ane adopten un conreu nou, la vinya, que els permetrà elaborar el seu propi vi sense dependre del flux comercial fenici, el primer vi del Priorat. Els nous condicionant impulsen, d’altra banda, l’aparició de les primeres desigualtats socials: la necessitat de generar excedent, l’interès per obtenir els objectes que arriben a través del comerç i que són considerats entre les comunitats locals objectes de prestigi indueixen a l’aparició de poders personals incipients en un procés que suposa l’inici de la jerarquització de la comunitat, abans igualitària.
A mitjan segle VI ane, però, es produeix una crisi important induïda per factors interns, el que podríem anomenar una crisi de creixement, i externs, el final del comerç fenici, que suposa un col·lapse total del sistema. El poblat del Calvari és abandonat, igual que succeeix amb el del Puig Roig, i no es tornarà a reocupar parcialment fins molts anys després, al final de l’època ibèrica (segles III-II ane).
Article publicat al PrioratDiari.
Foto: Núria Rafel.