Parlem sovint de la manca de relleu generacional com un dels problemes greus a l’hora de garantir la mínima pervivència d’un model agrari que estigui vinculat a cada realitat territorial. Un model que s’adeqüi a la mateixa escala, amb la dimensió adient que permeti, alhora, una gestió respectuosa i un lligam amb la terra que repercuteixi en la qualitat de la vida de qui la conrea i produeix aliment, i a la qualitat dels aliments que en són lo fruit.
Aquest problema, lo del relleu generacional, com tants d’altres, no respon a una sola causa ni afecta un sol àmbit. És un ingredient més del conjunt complex de causes que des de fa anys tenim davant dels nassos, però no necessàriament damunt de la taula. Ni de la taula de decisions, ni de la taula on mengem cada dia sense parar esment de què posem al plat.
L’excessiva simplificació que s’acostuma a fer a l’hora de fer diagnosis que vagin una mica més enllà de DAFOS de façana, provoca sovint propostes de remeis que poden arribar a ser pitjor que la malaltia o esdevenir cures pal·liatives per edulcorar la mort lenta de tot un món que, des de les esferes de poder fàctic, s’ha decidit que feia nosa i se l’ha declarat de facto, obsolet.
I en aquesta empresa destructiva és important l’efecte que té la manca de valor que es dona a la feina que fa la pagesia. I, ja en un sentit més ampli del terme, la devaluació de la cultura pagesa i tot el que representa.
En aquest sentit, la tasca de carregar de connotacions negatives, endarrerides, poc glamuroses i poc modernes tot el que es vincula al món pagès, ha fet de caixa de ressonància en l’àmbit de l’intangible, allà on los imaginaris, que estableixen allò que dona prestigi i allò que ves, què vols que et digui, més aviat fa tuf de resclosit, van establint categories i calant fondo. Fins i tot quan se revesteixen d’una pàtina de paternalisme que alimenta un cert cofoisme tronat en clau de reserva índia.
I és en aquests imaginaris compartits, tant si ho són de grat o per força, tant si en som conscients com si no, on se couen les autoestimes individuals i col·lectives.
I aquí, avui, posem una mica el focus en aquest aspecte que, tot i experimentar canvis darrerament, continua sent una mena de llosa que costa de revertir de la manera adequada.
L’autoestima que determina, evidentment en part, la capacitat de tirar endavant projectes de tota mena perquè hi ha una voluntat i un convenciment de poder-los fer possibles.
L’autoestima, però, també és un sentiment i una bandera que cal mirar-se de ben a la vora i per totes bandes. Que cal veure de què està feta i en quins fonaments s’assenta. Perquè los límits entre l’autoestima i un cofoisme desmesurat que se sustenta en l’envaniment poden ser subtils. Ho són sobretot en aquells casos en què l’imaginari compartit ja ha deixat establertes unes jerarquies clares d’allò que és valuós i prestigiós i allò que no ho és tant, o no prou. Ja siguin casos col·lectius, territoris, sabers i maneres de viure i tot lo reguitzell d’ingredients que vulgueu afegir-hi.
I això és perillós perquè pot degenerar en una manera de fer que només té en compte el manteniment superficial d’aquest prestigi ja establert i indiscutit. És allò de cria fama i posa’t a jaure!
L’autoestima que mereix de debò aquest nom, com qualsevol estima d’altra banda, rau en el coneixement aprofundit d’allò que estimem o volem estimar. Un coneixement que no exclou los defectes que acompanyen les virtuts, los esculls i les potencialitats. Uns i altres estableixen les capacitats i els límits, i marquen també les maneres d’adaptar-se i ser resilient (que no és altra cosa que trobar l’equilibri i l’entesa que permeti al conjunt continuar viu a llarg termini sense ni aferrar-se en excés a allò que ets ni violentar-lo fins a destruir-lo). I a aquest coneixement sempre en construcció i mai del tot assolit, hi sumarem aquells altres elements que sorgeixen quan, a més, hi ha la voluntat constant i perseverant de no amollar en la tasca de ser. I com en tota recepta, un polsim d’utopia per acabar de ser realistes.
Ens cal, doncs, exercitar aquest aprenentatge, anar a fons, exigir que s’hi vagi des dels llocs que detenen responsabilitats que ens afecten, i ensenyar-lo i compartir-lo per tots els mitjans a l’abast. Afegir a la feina pròpia les mirades i les experiències de qui també vol anar a fons per tal que els fonaments siguin sòlids i flexibles alhora, com les arrels ben arrelades.
Roser Vernet Anguera, filòloga, escriptora i presidenta del Centre Quim Soler
