Foc d’esbarjo

O com les administracions van sepultant en paperassa la petita pagesia

La pagesia passa moments complicats i tot fa pensar que les administracions aprofiten l’avinentesa per cantar-li les absoltes. Sincerament, sembla que els petits pagesos, aquells que van donar forma i van fer créixer el Priorat, els autèntics creadors del nostre paisatge únic, fan nosa a les administracions. Ignoro si la consigna ve d’Europa, de Madrid o de Barcelona; el cas és que cada cop és menys rendible i més complicat fer de pagès.

El futur, malgrat que de cara a la galeria es diu el contrari, és de les grans corporacions agroindustrials, amb pagesos assalariats, desvinculats de la terra que conreen; l’agricultura industrialitzada, ni més ni menys. I mentre la inèrcia de l’economia capitalista i la globalització va fent el seu camí, les administracions van posant claus al taüt de la petita pagesia en forma de burocràcia.

DUN, permisos, llicències, declaracions de traçabilitat, carnet de fitosanitaris, inspeccions tècniques, limitacions per fauna salvatge, nuclis zoològics, poliklins al tros pels temporers… exigències i més exigències que fan que molts pagesos es passin més estona fent papers que fent anar el tractor. O pagant un dineral al seu gestor. I tot això mentre importem productes agrícoles de l’altra punta del món que no passen ni una enèsima part d’aquests controls. Però ep! Consumiu productes de proximitat, sobretot.

NO A L’AUTOCONSUM

Els que no ens guanyem la vida amb la pagesia, però aspirem a fer l’hortet i portar quatre finques perquè ens estimem la terra, volem mantenir l’activitat agrària o són una herència familiar, sembla que també els fem nosa. La darrera ocurrència del legislador desconegut, que des d’un obscur despatx de Barcelona es dedica a promulgar normatives idiotes i totalment prescindibles, per tocar el voraviu als quatre aborígens que quedem a la Catalunya rural i dotar de feina als abnegats funcionaris, ha estat la de prohibir la crema de restes agrícoles a partir de l’abril a tots els pagesos aficionats, és a dir, els que no fan la DUN.

Si fins ara havíem d’anar a l’ajuntament respectiu a fer un paperet que limitava els dies i les hores per cremar rama, cosa a la qual ja ens havíem acostumat i que respectàvem estrictament, pendents dels missatges de mòbil per si feia vent i havíem d’evitar cremar, ara ja no és possible. Ara ens hem de dirigir, presencial o telemàticament (llàstima que encara no es pugui fer telepàticament) a la delegació d’Agricultura més propera i demanar si tenen la gràcia de concedir-nos un permís de ‘foc d’esbarjo’ per no més de dos dies consecutius en tota la primavera. Una tocada de nassos en tota regla!

Després de fer-vos perdre una tarda amb una aplicació que sembla treta del temps on un ordinador ocupava tota una habitació i funcionava amb fitxes perforades, aconseguireu, després d’haver-vos hagut de donar d’alta a l’IDcat, que us enviïn un resguard per indicar que han rebut la vostra sol·licitud. I, recordeu, en cas que l’administració us concedeixi la gràcia de fer un ‘foc d’esbarjo’, a part d’anar proveït de llumins i una font d’aigua propera, heu de disposar d’una cinta mètrica. Que com és això? És perquè les flames no poden passar del metre d’alçada. El legislador està en tot. Proposo enviar les restes agrícoles per correu certificat a les respectives delegacions d’agricultura i que decideixin, funcionaris i legisladors, què fer-ne.

Proposo enviar les restes agrícoles per correu certificat a les respectives delegacions d’agricultura i que decideixin, funcionaris i legisladors, què fer-ne

I els amants de l’aviram, que tenien quatre gallines pel gasto dels ous i pel caldo, perdó, els que tenien una ‘explotació avícola d’autoconsum’, ara cal que s’inscriguin al Registre d’Explotacions Ramaderes de Catalunya i que disposin del respectiu permís municipal. I, per si no fos prou, cal protegir les aus d’autoconsum (vol dir les gallines, les tites) del contacte amb les aus salvatges (qualsevol bèstia de ploma), així com impedir-ne l’accés a l’aigua de beguda i al menjar. I l’aigua que beguin les gallines i els titots no podrà procedir de rius, basses o altres fonts exteriors. Doneu-vos aigua de Vichy, que fa de bon pair.

No és estrany, doncs, que cada cop siguin més els horts, galliners i finques abandonats i ‘renaturalitzats’. Els pagesos feliços, i els bombers encara més. I el nostre mosaic agroforestal mediterrani que cada cop serà menys agro i més forestal.