Neus Monllor Rico, consultora agrosocial, i Dirk Madriles, agricultor i ramader
El relleu agrari s’identifica com un dels reptes més punyents als què s’enfronta el sector des de fa temps. En el fons, és una problemàtica que va més enllà de les dades demogràfiques. És un tema del qual en parlem, però la gran majoria no en tenim massa coneixement. És un tema relativament nou que s’agreuja de manera exponencial a bona part del nostre territori. Reflexionem sobre què s’amaga darrere d’aquesta imminent necessitat de relleu agrari als camps catalans.
El relat d’enviar el jovent a la ciutat perquè es llauri el futur fa temps que cala a bona part de les cases de pagès de la nostra geografia. Davant una realitat complexa, una roda de la modernitat cap a la industrialització, un sector cada vegada més depenent d’inputs externs, unes recomanacions d’especialització i unes orientacions de créixer o morir; bona part de les cantarelles familiars han estat “jovent, feu qualsevol cosa menys quedar-vos a casa”. Amb aquesta premissa, avui, topem amb un paisatge on l’erosió social agrària és una crua realitat.
Amb aquest missatge, un gruix important de les noves generacions han fet una passa endarrere. No s’han atrevit a fer-ho d’una altra manera. Tampoc el sistema els ho ha posat fàcil. El que ha passat a la majoria de les empreses familiars agràries és que s’han fet les inversions necessàries per sostenir-se fins a la jubilació de les persones que ara estan al capdavant. Quan aquestes pleguin, mor el codi d’explotació. Aquesta és la trista realitat a bona part del nostre territori. La viabilitat es mesura en termes econòmics, però també en termes de relat. Les històries que ens conten tenen molt de pes, tenen tant de pes que podrien canviar la història.
Per sort, no totes les famílies agràries han tingut aquesta mirada. N’hi ha hagut que han apostat per cercar camins que facilitessin que una nova generació agrària tingués lloc. En alguns casos, les estratègies han passat per redimensionar les empreses, fer-les més grans, anar a volum i treballar amb més terres i més animals. Aquest model està vinculat a la indústria agroalimentària i, des del nostre punt de vista, té els dies comptats. La resiliència del seu model productiu és molt limitada. No estan preparades pels nous reptes climàtics, ni tampoc ambientals o socials. Per tant, hi ha un relleu, però es generen incerteses sobre la viabilitat futura.
Per altra banda, hi ha famílies pageses que han apostant per anar girant els models productius i comercials cap als sistemes alimentaris locals. Han tornat a diversificar produccions, a anar als mercats, a elaborar el producte o a introduir tècniques regeneratives al camp. Aquesta mirada agrosocial és la que cada vegada més jovent està incorporant en els seus models productius. Un bri d’esperança pels que confiem en la producció local, de qualitat i saludable. Una mirada de complicitat a la ciutadania perquè compri els aliments a la vora de casa i doni futur al jovent que hi està treballant o que està per arribar.
I, per acabar de fer la foto, en els darrers anys hi ha una nova onada de persones nouvingudes que estan apostant també per aquests models agrosocials. Són incorporacions agràries des d’una vocació pagesa arrelada a la terra i a la cura dels aliments, però sense vincle agrari previ. Models que es basen a confiar que un altre model agroalimentari és possible i que cal girar la mirada agrària cap al respecte, la sobirania, la confiança i l’autoestima. Aquestes persones nouvingudes, conjuntament amb el relleu agrari familiar que està girant cap a nous models més sostenibles, és el que ens agrada anomenar “nova pagesia”.
Per tal que aquesta nova pagesia sigui una realitat necessitem un pacte social en què l’administració, la ciutadania i el mateix sector es comprometin a llaurar el present que volem. Una realitat agrària on dedicar-se al camp sigui un ofici digne, tant per les condicions econòmiques, com per les socials. Ser pagesa ha de ser un orgull, tant per les persones que ho decideixen fer, com per les seves famílies i la seva gent. Cal anar teixint un discurs constructiu perquè les noves generacions se sentin atretes per produir aliments a la vora de casa. Necessitem, com a societat, regenerar el teixit agrari local amb persones diverses que conreïn de manera saludable la millor terra i que els puguem oferir qualitat de vida, tant als pobles com a les ciutats.
Som el que mengem i menjar és una acció directa de política agrària. Les noves generacions de pagesia necessiten el compromís dels qui consumim cada dia. A pleret, hem de tornar a recuperar el teixit agrari i les infraestructures que el fan possible: escorxadors, obradors, mercats… Tot allò que crea la riquesa necessària perquè hi hagi una catifa vermella que cridi a les persones amb vocació agrària a ser productores d’allò que ens dona vida: l’aliment saludable. Com a societat hem de fer aquest gest quotidià de comprar, de la manera tant directa com puguem, a qui produeix a la vora de casa.
I la nostra administració cal que escolti el batec dels tractors. Que senti que hi ha un malestar que cal atendre. Que hi ha coses que no funcionen i estan enquistades. Que hi ha camí per recórrer i que es poden fer les coses d’una altra manera. Hi ha diferents nivells administratius i tots tenen la seva parcel·la. Tots poden fer aportacions per facilitar la vida de qui es dedica al camp. És clar que, perquè una nova generació de pagesia arreli als nostres territoris, cal que l’administració passi de tenir un rol únicament fiscalitzador a incorporar un to molt més facilitador. Necessitem fer-ho molt més fàcil.
Finalment, també volem posar de manifest que una altra manera d’afavorir l’entrada de les noves generacions és honrant a les que han marxat o estan per marxar. Som un poble agrari, la nostra història està vinculada a la terra i són moltes les històries del tros que alberguen els nostres majors. Estem convençudes que mirar i reconèixer la ingesta tasca agrària de qui ha estat, és un bon pas per mirar endavant i obrir camí a les noves generacions que vindran. Quan posem en valor allò que ha estat fet des del cor, és més fàcil que altres persones sentin que hi poden tenir un lloc. Creiem que cal apostar per acompanyar la pagesia amb eines de gestió emocional que permetin aflorar els malestars i benestars que donen forma a un sentir i a un estar. Per regenerar els relats, cal atendre allò emocional. Per animar una nova generació agrària que es dediqui al camp, cal mirar als ulls a qui l’ha treballat.
Confiem que encara siguem a temps de llaurar el present que volem, que sigui possible fer viable una nova pagesia que ens alimenti d’arrel. El territori parla i aquests dies ens està deixant molts missatges al taulell. Siguem conseqüents, respectuoses i valentes per fer del nostre fet quotidià de menjar un acte de suport directe i constant a la pagesia de mirada humana. Som persones i volem persones treballant la terra. Volem un paisatge viu i amb ànima. Volem contar-nos històries d’hortes, ramats, sembrats, arbres fruiters i de llarga vida al camp. Volem seguir mirant les llunes per atendre les primeres necessitats. Volem que no envieu als joves a la ciutat per llaurar-se el futur. Volem que els torneu a casa i els ensenyeu a llaurar la terra.
